Calaix de llibres

Tom és un gat domèstic de color gris blau (o blau grisenc, depenent del curt. El color del seu pèl és semblant al de la raça de gat Russian Blue). Té una vida acomodada, en canvi Jerry és un petit ratolí de color cafè que sempre viu a una curta distància de Tom. Tom és d'un temperament viu i bastant sensible, mentre que Jerry és independent i oportunista. Encara que bastant enèrgic i decidit, Tom no és un desafiament per a la ment de Jerry. AL final de cada episodi, Jerry és generalment mostrat com el vencedor, i Tom com el perdedor. No obstant això, han existit diversos altres resultats: en estranyes ocasions, Tom triomfa. Algunes vegades, irònicament, ambdós perden. De tant en tant, generalment per Nadal, Tom salva la vida de Jerry, o almenys li lliura regals. Almenys en una ocasió, la seva persecució diària és representada com una rutina gaudida per ambdós; en un episodi en particular, Tom està enamorat d'una gata, i després Jerry, gelós, procedeix a separar-los, pel que Tom està agraït i s'estrenyen les mans, i continuen amb la seva cacera.
Ambdós personatges presenten tendències sàdiques, a causa del plaer que demostren torturant a l'altre. No obstant això, a diferència de Jerry, Tom té una consciència que ho afligeix al pensar que Jerry està mal ferit o fins i tot mort. Jerry algunes vegades s'aprofita d'això.

Silvestre és un gat blanc i negre, amb nas vermell (perquè recordi la d'un pallasso). En la majoria de les seves històries el seu objectiu és caçar al canari Tweety o Piolín (el nom canvia segons el país de publicació). Els intents sempre resulten fallits, i Silvestre es guanya els càstigs de l'ama, una simpàtica avia. Del repertori de frases de Tweety ha quedat la famosa expressió "Em va semblar veure un bufó gatet".
En altres ocasions, Silvestre intenta caçar, també infructuosament al ratolí Speedy Gonzales. Esporàdicament s'ha enfrontat al cangur boxador Hippety Hopper. Ha aparegut també amb molts altres personatges de Looney Tunes. Silvestre és un dels protagonistes de dues pel·lícules guanyadores de premis Oscar: Tweetie Peu (de 1947, la primera aparició de Silvestre) i Birds Anonymous (1957).

El Gato con botas és un personatge d’un conte popular europeu, recopilat al 1697 per Cahrles Perrault en els seus Contes de ma mère l'Oye como El gat Mestre i anteriorment en 1634 per Giambattista Basile com Cagliuso.

Garfield és un gat gros i taronja, amb ratlles negres i una peculiar actitud, personatge de l’història, la sèrie de televisió i de dos pel·lícules homònimes. Odia els dilluns, li encanta menjar i dormir, veure la televisió i burlar-se de Jon i d’Odie. El seu menjar preferit és la lasanya i detesta les panses, les anchoves i els espinacs. Se l’ha vist caçar ocells, però no ratolins, però no considera fastigós menjar-se’ls. També odia a les aranyes i sobretot els dilluns.
Al començar la tira còmica, Garfield era un gat realment obès, justificant així les continues bromes dels altres personatges sobre els se upes. Amb el pas del temps la figura s’ha estilitzat, tot i que segueix mostrant una panxa abultada. A part de la línia, Garfield també mostra altres preocupacions humanes, com el pas del temps.

El Gato Félix, també conegut com Félix el gato, és un personatge animat de la era del cine mut. El seu pelatge negre, ulls blancs i el seu ampli somriure, juntament amb les situacions surrealistes en les que les seves històries presenten, contribueixen a fer de Félix un dels personatges animats més reconeguts del món. Félix va ser el primer personatge d’animació en aconseguir arribar a un nivell de popularitat tan gran com per atraure personatges amb el reclam de la seva aparició en una pel·lícula.

El gat de Cheshire és un personatge fictici creat per Lewis Carroll en la seva coneguda obra Alícia en el país de les meravelles. Té la capacitat d’aparèixer i desaparèixer quan vol, entrenin a Alícia mitjançant conversacions estranyes de temàtiques filosòfiques. En canvi, apareix per animar a Alícia quan aquesta és condemnada a mort al camp de croquet per la Reina de Cors, i el gat desconcerta a tots fent desaparèixer el seu cos però fent visible el seu cap, mentre provoca una massiva discussió entre el Rei, la Reina i el verdugo, sobre si es pot decapitar a algú que no té cos.
Una altra de les seves característiques més singulars és que el Gat de Cheshire pot desaparèixer gradualment fins que no queda res més que el seu ampli somriure, fent notar a Alícia que moltes vegades haurà pogut veure a un gat sense somriure però mai un somriure sense un gat. Aquesta a estat una de les característiques més recordades del gat de Cheshire.

El capítol final comença narrant la participació d’Alícia al judici. Alícia oblida totalment que ha recuperat la seva altura normal i s’aixeca per fer de testimoni i deriva tot el que té al seu voltant sense volar. El testimoni d’Alícia acaba molt aviat, al preguntar-li el rei que sap sobre l’assumpte, a la qual cosa Alícia respon que res. Acte seguit, el Conill Blanc llegeix la ultima proba de la qual disposa: una carta sense firma que, en forma de poema, descriu som els pastissos retornen a la seva mestressa habitual. Quan el rei analitza els versos, tots veuen que els pastissos, es troben a la taula. La reina, en canvi, insisteix en donar una sentència a la Sota, inclús abans d’escoltar un veredicte del jurat. Alícia troba absurda la situació i la reina ordena llavors que sigui decapitada. Quan les cartes salen per atacar a Alícia, aquesta torna subtilment al costat de la seva germana.
El lector és en aquest punt quan percep que la nena s’havia quedat adormida, i que desprès del somni fantàstic, va despertar al sentir que unes fulls d’arbre li queien al damunt de la cara. Acte seguit, Alícia explica el somni a la seva germana, i va a preparar-se per a prendre el té de la tarda. El capítol acaba narrant com la germana d’Alícia es queda sota l’arbre, recordant la història que Alícia li havia explicat.

Quan Alícia arriba a on s’efectuarà el judici, veu que s’ha constituït un jurat d’animals davant del tro del Rei i la Reina de Cors; al voltant dels quals hi havia la maça de naipes i una multitud d’animals espectadors. L’acusat era el Sota de Cors i el Conill Blanc fugia. Segons un poema recitat per el Conill, la Sota era acusada d’haver robat els pastissos que la reina va preparar un dia d’estiu. El Barreter va ser cridat com a primer testimoni i va acudir acompanyat de la llebre de Març i del Liró. El testimoni del Barreter ràpidament va derivar en una discussió amb el rei de cors, qui estava intrigat per la etiquetada del Barreter i per el té que el Barreter prenia abans d’arribar. Mentre aquesta discussió tenia lloc i els personatges deixen de prestar atenció al judici, Alícia comença a créixer repentinament. El capítol acaba quan el conill Blanc crida a Alícia com a següent testimoni.

En aquest capítol, la Falsa Tortuga canta una cançó sobre un ball de llagostes en el fons del mar. Alícia, per la seva part, narra les seves aventures des de que va caure per el cau del conill blanc. El Grifo i la Falsa Tortuga escolten fins que arriba a l’oruga blava i troben la historia molt estranya. La falsa Tortuga canta llavors una cançó sobre la sopa de tortuga, i de cop, són interromputs per un crit llunyà, que anuncia el començament d’un judici. El Grifo agafa l’Alícia i la porta corrents al judici, mentre la Falsa Tortuga es queda acabant la cançó.

En aquest capítol, la Duquessa es comporta d’una manera molt amable amb Alícia, contràriament en capítols anteriors, quan l’Alícia pensa que potser el pebre té un efecte negatiu en el caràcter de les persones; arribant a la conclusió també que el vinagre i la mançanilla també és negatiu, i es preferible el consum de sucres i llaminadures per tenir bon caràcter. Alícia, va notar a més, que la Duquessa era molt lletja. Mentre l’Alícia i la Duquessa conversaven amistosament, va arribar la reina de cors i fa fora a la Duquessa que ja no torna aparèixer més en tota la obra. En aquest moment, la reina sembla haver-se oblidat del joc de croquet, del gat i dels súbdits, llavors porta a Alícia a un grifo dormilega i li demana que aquest porti a la nena a on es troba la Tortuga Falsa, per tal de que li expliqui la seva història. El grifo obeeix i porta a Alícia a on es troba la criatura, amb closca de tortuga i cap i potes de novillo.

El rei i la reina de cors, així com els seus súbdits són naipes de la baralla anglesa. Tot i que els cors són l’únic pal mencionat expressament en el text, gràcies a les il·lustracions d’aquest capítol es dedueix que els pals de trèvols, piques i diamants també és troben al jardí. A l’entrada del jardí, Alícia troba un trio de jardiners pintant un roser.

Els jardiners havien plantat un roser blanc allà on havia d’anar-hi un de color roig, per la qual cosa estaven pintant les roses a contratemps, abans de que la reina descobrís l’error. En canvi, els reis de cors van passar per allí, i van descobrir l’error dels jardiners i van ordenar que fossin decapitats. Per evitar-ho, l’Alícia amaga les cartes a un test i els verdugos, per sortir d’aquesta situació, fan creure a la reina que ja han complert la seva sentencia. La reina ordena llavors que la comitiva vagi cap a on es jugarà al croquet convidant a l’Alícia a participar en el joc. Alícia acompanya el grup, i percep que al seu costat va el conill blanc, qui estava mort de por per l’imponent presencia de la reina. El conill gairebé no va parlar durant el trajecte, només el suficient per informar a Alícia de que la Duquessa havia estat feta presonera per arribar tard al joc.
Un cop al camp, Alícia va veure que el joc tenia unes característiques peculiars: en lloc de pilotes utilitzaven eriçons, i en lloc de Pals, flamencs. Tampoc hi havia arcs, però en el seu lloc, els naipes es col·locaven de quatre potes per marcar el curs del joc. Tothom jugava sense cap ordre, discutint contínuament, els eriçons escapaven quan podien, i la Reina de cors ordenava que li tallessin el cap a tots els que se li acudien.
En el mig del caos, va aparèixer a l’aire el cap de Gat de Cheshire, i Alícia es va sentir tranquil·la de poder conversar amb algú conegut. El rei de cors es va sentir integrat per el gat. La reina, al veure el gat, com era de costum, va ordenar que li tallessin el cap. El verdugo i el rei es van confondre terriblement ja que el gat només havia fet aparèixer el seu cap i no era evident que hi hagués un cos d’ on poder-la tallar. Alícia va suggerir que per aclarir la confusió, se li hauria de preguntar a la Duquessa que, al fi i al cap era la seva mestressa. La reina va ordenar llavors que es alliberes a la Duquessa de la presó. En canvi, quan la Duquessa va arribar al jardí, el gat havia desaparegut novament.

Quan Alícia arriba a casa de la Llebre, observa que hi ha, el Barreter i el Lirón prenent té davant de la casa. Alícia s’uneix als comensals, i comença a conversar amb ells. En el transcurs de la conversació, Alícia menciona la data de 4 de maig. Els personatges fan una sèrie d’endevinalles i confonen a Alícia amb la seva aparentment falta de lògica, fins que la nena abandona el lloc, convençuda d’haver assistit al té més insuportable que havia vist mai. A continuació, Alícia troba una porta en un arbre, la qual creua per entrar al jardí de croquet.

Abans de què Alícia es decideixi a aproximar-se a la caseta, sorgeix del bosc un lacai, però amb el cap de peix. El lacai truca a la porta i apareix un segon lacai, amb el cap de granota. Alícia escolta que el Lacai Peix porta una invitació per a la Duquessa , l'ama de la casa, de part de la Reina de Cors, per anar a jugar al croquet. Tot seguit, el Lacai Peix se'n va i el Lacai Granota es queda assegut fora de la casa. Alícia vol primer trucar a la porta per a entrar, i segon que el Lacai Granota li obri. Tanmateix, el Lacai Granota no té intencions d'obrir la porta, ni de conversar amb Alícia, per la qual cosa la nena simplement obra la porta ella mateixa i entra a la casa.
Dins la casa hi havia la Duquessa, sostenint un bebè, i al costat la seva cuinera, que preparava una sopa que, si s'havia de jutjar per l'ambient, tenia massa pebre. També hi havia al terra un gat somrient, el qual va presentar la Duquessa com un gat de Cheshire. La Duquessa lliura el bebè a Alícia perquè el balancegi una mica i aprofita per a desaparèixer argumentant que ha d'assistir al joc de croquet de la Reina. Quan Alícia intenta engronsar el bebè, que es belluga incansablement, aquest comença a transformar-se en un porc. Alícia surt de la casa i posa el porc en llibertat. La nena continua el seu camí pel bosc, on retroba el Gat de Cheshire, qui la convida a visitar el Barreter o a la Llebre de Març. Alícia decideix anar a casa d'aquesta última.

Damunt del bolet gegant Alícia troba, asseguda, una eruga blava, fumant un narguil. L'Eruga, de manera prepotent, interroga la nena sobre la seva identitat. Aquesta pot respondre d'una manera senzilla, ja que considerava que després d'haver canviat de mida diverses vegades la seva pròpia identitat s'havia perdut i en aquell moment ella mateixa ja no sabia qui era. Ambdós personatges discuteixen llavors fins a tornar al punt d'inici més d'una vegada. Finalment, Alícia expressa la seva inconformitat amb la seva mida actual de set centímetres, la que la considera un nyap. Com que aquesta és la mida de l'Eruga, l'animal es retira ofès, no sense abans indicar a Alícia que el bolet també pot afectar la seva mida, per a disminuir-la si menjava d'un costat del bolet o per a augmentar-la si en menjava de l'altre. Com que Alícia no pot saber quin costat és quin, talla dos bocins dels extrems oposats. Quan els tasta, els bocins produeixen l'efecte esperat: l'un fa que Alícia es faci petita, mentre que l'altre estira la seva figura, desproporcionant-la. Alícia ha de menjar diverses vegades de cada un dels bocins fins a aconseguir una alçada satisfactòria. Finalment, Alícia veu una caseta d'un metre i vint d'alçària, a la qual decideix trucar, per la qual cosa ajusta la seva mida a vint-i-cinc centímetres.

En aquest capítol, després d'haver-se quedat novament tota sola, Alícia veu passar de nou el Conill Blanc. L'animal està buscant el seu ventall desesperadament, i quan veu Alícia la confon amb la seva criada Mary Ann i li exigeix que vagi a buscar el ventall a casa seva. Alícia obeeix, fingint que és Mary Ann, per a no haver d'entrar en discussions; i arriba a una casa on a la porta diu "C. BLANC". Quan Alícia entra, puja a una habitació on troba el ventall i una altra ampolla amb líquid. Malgrat que l'ampolla no tenia cap rètol, aquesta vegada Alícia beu per curiositat, ja que totes les begudes d’aquest món li han provocat efectes sorprenents. Aquesta no és cap excepció i la mida d'Alícia augmenta fins a fer-la quedar obstruïda dins l'habitació. Quan el Conill Blanc arriba a reclamar el seu ventall només veu un enorme braç que surt de la finestra en el pis superior de casa seva. El conill va llavors a demanar ajuda, ignorant que el braç pertany a una nena gegant; i la multitud que es reuneix fora comença a proposar diverses solucions per a retirar el braç, arribant a proposar de calar foc a la casa. El capítol s'acaba quan la multitud comença a tirar panets màgics per la finestra. Alícia en menja alguns i disminueix la seva mida fins que pot sortir de la casa. Alícia fuig de la multitud i es perd en un bosc proper, on s'atura davant d'un bolet gegant.

En aquest capítol, Alícia i els animals aconsegueixen arribar a terra ferma. El Dodo organitza una carrera per a eixugar-se. La carrera no té regles ni durada definida, tret de córrer en cercles, la qual cosa fan tots fins que queden eixuts. El Dodo també decideix declarar guanyadors de la carrera tots els participants i decideix que Alícia és qui atorgarà els premis. Davant l'assetjament general, Alícia furga en les seves butxaques i troba alguns confits, que reparteix entre tots. Com que la xiqueta també va ser guanyadora de la carrera, però no va rebre confit, el seu premi és un didal que ella mateixa tenia en la butxaca i que dóna al Dodo perquè, simbòlicament, aquest lliure el premi.
El capítol s'acaba amb el relat del Ratolí, on explica la raó del seu odi envers els gats i els gossos. De manera imprudent, Alícia menciona la seva gata Dina i la seva habilitat per a caçar ratolins, aconseguint així fastiguejar tots els animals, que es retiren fins que deixen la nena tota sola altre cop. El nom del capítol és un joc de paraules en anglès. En aquest idioma, el Ratolí explica un "conte", o tale, i Alícia es confon amb la paraula tail, la pronunciació de la qual és gairebé igual i significa "cua".

La història comença amb la imatge d'una nena anomenada Alícia, asseguda en un banc a l'aire lliure, avorrida al costat de la seva germana. La germana esta llegint un llibre "sense il·lustracions ni diàlegs", la qual cosa fa que Alícia s’avorreixi.
De sobte apareix pel seu costat un conill blanc, vestit amb jaqueta i jupetí que corre murmurant que arriba tard, mirant el seu rellotge de butxaca. Alícia s'interessa per ell i decideix seguir-lo i fins i tot entrar al seu cau. El cau resulta ser un túnel horitzontal més profund que el que era d'esperar, el qual, de sobte, es converteix en un pou vertical sense cap aferrall, per on Alícia cau durant molt de temps recordant el seu gat i coses que aprèn a l'escola i preguntant-se si algun dia arribarà al terra. En el trajecte, Alícia es pregunta si el túnel la farà arribar a les "antipàtiques", confonent el terme amb els antípodes.
Quan acaba la seva caiguda i sense haver-se fet mal, Alícia entra en un món d'absurds i paradoxes lògiques. El conill ha desaparegut i Alícia troba una petita ampolla, la primera de les diverses que ha de trobar en la seva aventura, que només diu «BEU-ME», la qual cosa fa Alícia atreta per la curiositat. La poció fa encongir-se Alícia fins que la fa tenir vint-i-cinc centímetres d'alçada.
A continuació Alícia intenta obrir una petita porta per a continuar explorant el món nou. A través de la porta es veu un atractiu jardí, però la clau que obri la porta està sobre una taula on Alícia no pot arribar a causa de la seva nova alçada. La xiqueta intenta llavors recuperar la seva alçada original, menjant un pastís que troba amb el rètol «MENJA'M».