Calaix de llibres

EN PRIMER LLOC

Perquè defensa de manera indiscutible el dret del nen a ser nen. Si algun cop els volem donar gat per llebre s’ho ensumen de seguida. A Peter Pan, l’infant més infant de tots els infants del món, no se li escapava ni una. Per això va preguntar astutament en aquella ocasió:

- I em faríeu anar a escola?
- Sí
- I després a una oficina?
- Suposo que sí
- Seria aviat un home gran?
- Sí, ben aviat
- Jo no vull anar a l’escola a aprendre coses solemnes [...] Jo no vull ser un home.

I més tard va exclamar:
Ningú no m’agafarà ni em convertirà en home.


EN SEGON LLOC

Per l’agosarada manera que té de recordar-nos als adults la inexcusable obligació que tenim de tractar els infants amb justícia:

“Tots els infants tenen la mateixa reacció la primera vegada que són tractats amb injustícia. Es pensen que, quan estan amb tu, tenen dret que els tractis lleialment. Després d’haver estat injust o deslleial amb ells, et tornaran a estimar, però no tornaran a ser el mateix noi que abans.”


EN TERCER LLOC

Per la incommensurable fe que demostra envers el fet d’explicar contes:

“En peter [...] s’havia acostat a la finestra de la cambra no per veure-la a ella, sinó per sentir contar contes.
[...]
- Saps per què les orenetes fan nius a les volades de les cases? Es per sentir contar contes.
[...]
- Oh, la mà de contes que jo podria contar als nois! - va cridar.
I en Peter la va agafar i va començar a arrossegar-la cap a la finestra.

- Deixa’m anar! -li va ordenar ella.
- Wendy, vine amb mi i conta contes als nois perduts.




*extret del article de Peter Pan, de la Fundació la Caixa.